Classificació segons la seva nutrició

Fitoplàncton

– Les diatomees
– Els dinoflagel·lats
– Els cocolitofòrids

Zooplàncton

– Els foraminífers
– Els cnidaris
– Els radiolaris
– Els rotífers
– Crustacis (planctònics)

  • Copèpodes
  • Branquiòpodes
  • Ostràcodes

– Larves de peixos
– Quetògnats

………………………………………………………………………………………………………………………………..

EL FITOPLÀNCTON

És el conjunt de microorganismes (algues unicel·lulars i bactèries microscòpiques) que s’alimenten de forma autòtrofa per mitjà de la fotosíntesi i poden trobar-se en forma lliure o en colònies. Absorbeixen la llum solar per transformar diòxid de carboni en aliment orgànic, i per això viuen a la superfície. Constitueix l’aliment del zooplàncton i altres organismes ja que es troba a la base de la cadena alimentària.

És un indicador útil de les altes condicions nutritives degut a la seva capacitat per multiplicar-se ràpidament en les condicions adequades. Hi ha factors ambientals que determinen el seu creixement. Aquests factors són la temperatura, la llum i la disponibilitat de nutrients.

La reproducció del fitoplàncton es dóna a la primavera a causa de la intensificació de nutrients, de la durada i intensitat de les hores de llum, i de l’augment de temperatura. Quan mor se’n va cap al fons marí i es descompon.

Si hi ha un excés de nutrients, la temperatura de l’aigua augmenta i hi ha un creixement ràpid de la població creen una florida o “bloom”. L’aigua es torna verdosa, però ràpidament (1-2 dies, depenent de la temperatura) es torna de color marró. Això vol dir que el plàncton esgota els nutrients i comença a morir. La descomposició més o menys ràpida dels organismes morts pot portar  l’esgotament de l’oxigen en l’aigua i, com a conseqüència,  la mort massiva de peixos i altres organismes. Un altre cas de florida perjudicial és el cas de les marees roges, en la qual l’aigua del mar es torna d’una coloració vermellosa. Són causades pel desenvolupament d’organismes que alliberen toxines en l’aigua, normalment algues marrons microscòpiques del grup dels dinoflagel·lats. Encara no es coneixen  les causes d’aquest fenomen, però sembla que la contaminació costanera té molt a veure, i ha estat responsable de la destrucció de moltes instal·lacions d’aqüicultura marina.

Una altra característica molt important és que aquests organismes són els principals productors d’oxigen i, per tant, van ser els creadors de l’atmosfera. L’oxigen que va passar a les capes altes de l’atmosfera es va convertir en ozó; i així van poder sortir de l’aigua els organismes primitius per viure a terra ferma.

Tenen mides molt diverses, les més freqüents estan entre les 10 i 200 µm.

Dins de la classificació del fitoplàncton trobem grans grups: les diatomees, els dinoflagel·lats i els coccolitofòrids.      

Les diatomees

Són algues unicel·lulars que es troben distribuïdes en el medi aquàtic marí i també en aigües continentals. Hi ha que suren lliurament en l’aigua (pelàgiques) i altres que són bentòniques, és a dir, es fixen a substrats durs i sediments. Poden viure en colònies en forma de filaments o cintes, ventalls, ziga-zaga,  o d’estel.

Són organismes molt sensibles a les variacions fisicoquímiques de l’aigua, i per això, actualment comencen a ser utilitzades com a bioindicadors de la qualitat de l’aigua.

Al seu interior presenten dues valves fetes de silici, les teques, les quals encaixen una dins l’altre. La més externa s’anomena epiteca, i la més interna hipoteca. El conjunt de les dues teques s’anomena frústul, i les seves bandes laterals són lespleures. En la seva closca de silici té uns porus que serveixen per relacionar-se amb el medi aquàtic per agafar les substàncies necessàries per elaborar el seu aliment i per respirar, i expulsar les substàncies de rebuig. Aquesta closca mesura entre 10 i 200µm i està adaptada perquè pugui surar.

Les diatomees es poden reproduir de forma asexual per divisió binària; una de les cèl·lules filles s’emporta una de les teques, i l’altre l’altra. A partir d’aquesta, cadascun dels descendents sintetitza una hipoteca. La repetició d’aquest cicle farà que aquelles cèl·lules que es porten la hipoteca original acabin sent més petites que les seves germanes, i el procés es repetirà a cada divisió. Quan s’arriba a una determinada mida mínima, que s’apropa a la meitat de la mida original, es dona la reproducció sexual, mitjançant gàmetes haploides flagel·lats. Aquests originaran un zigot gran que torna a iniciar el cicle.

Les valves de les generacions que moren o les rebutjades durant la seva reproducció es dipositen i cobreixen àmplies extensions dels fons formant els anomenats “fangs de diatomees”, que dominen, per exemple, les profunditats del Mar Antàrtic i de l’Oceà Pacífic.

Al cap de milions d’anys han format en alguns llocs roques sedimentàries, constituint part dels continents. Així, s’han estructurat les roques anomenades “terra de Trípoli” , els jaciments dels quals s’exploten en diverses regions del planeta.

Aquestes terres formades per diatomees són utilitzades per fabricar vidre, dinamita, ciment per a usos especials, pólvores i matèria primera per a filtres d’aigua, i també per a la fabricació del cap dels llumins i en la indústria farmacèutica.

Segons la simetria del seu frústul les diatomees es poden classificar en cèntriques o pennades:

-Les  diatomees cèntriques generalment tenen valves rodones o poligonals i amb una gran varietat d’ornamentacions i estructures (com per exemple els forats) que són essencials per a poder classificar-les. Són immòbils.

-Les diatomees pennades generalment són bipolars i tenen forma allargada (de bastó o de nau), amb un únic eix de simetria. Majoritàriament són bentòniques i acostumen a tenir una superfície menys decorada que les cèntriques. Algunes presenten una fissura longitudinal, que es diu “rafe”, a la teca, un sistema de dues perforacions lineals a les valves. Pel rafe pot sortir un flux de plasma que està relacionat amb el moviment de les cèl·lules. Per això, les diatomees que tenen rafe normalment també tenen moviment.

Els dinoflagel·lats

Són organismes formats per una única cèl·lula densa i granular i contenen, la majoria, cloroplasts amb diferents pigments que els hi donen diverses coloracions com verd, vermell, blau i groc.

La seva mida està entre 25 i 500 µm. El seu cos està envoltat per una closca que conté una capa de cel·lulosa anomenada anfiesma. La coberta de cel·lulosa està formada per plaques d’aspecte reticular unides per sutures i amb porus per comunicar-se a l’exterior, que a més poden portar sortints, espines o làmines. A més, el cos està dividit en dues parts per un solc equatorial, una epiteca i una hipoteca, que formen la teca (encara que alguns no en tenen). Al solc hi porta un filament estret que s’anomena flagel i li serveix per a la locomoció; d’aquest flagel en surt un altre longitudinal més llarg que és el que li permet avançar.

Dins la cèl·lula hi trobem un orgànul fotoreceptor anomenat “taca ocular”, en forma de lent, amb pigment que li permet percebre els canvis d’intensitat lluminosa i fer les seves migracions verticals durant el dia i la nit, de fins  60 metres. Conté també vacúols que contenen aigua i substàncies de reserva, i n’hi ha un de més gran i definit que te la funció excretora.

Hi ha diversos dinoflagel·lats que són paràsits i uns altres que viuen en simbiosi amb algunes algues.

Són generalment haploides i es reprodueixen sobretot asexualment per fissió binària, però la reproducció sexual també es dóna. Aquesta té lloc per la fusió de dos individus per formar un zigot, que pot seguir sent mòbil a la manera típica del dinoflagel·lat o formar un quist immòbil, que experimenta més endavant una meiosi per produir noves cèl·lules haploides.

Així per exemple, quan les condicions arriben a ser crítiques, generalment per falta d’aliment o per inexistència de llum, dos dinoflagel·lats es fusionen formant un planozigot. Aquest continua la seva mobilitat fins que després d’uns quinze dies perd els seus flagels. A continuació ve una etapa no molt diferent de la hibernació anomenada hipnozigot. La membrana s’expandeix obrint la teca, el protoplasma es contrau i es forma una nova teca més dura. Algunes vegades es formen fins i tot espines. El quist acabat de formar es diposita en el fons marí. Quan les condicions tornen a ser favorables, trenca la seva teca, passa per una etapa temporal anomenada planomeiocit i després retorna ràpidament a la forma dinoflagel·lada de principi del cicle.

Com ja he explicat abans, quan hi ha una reproducció excessiva, sobretot de dinoflagel·lats, es creen unes marees roges que poden ser mortals per a la resta de peixos, i com que aquests organismes produeixen toxines, també ho són per a les persones que consumeixin organismes intoxicats com per exemple musclos.

Alguns dinoflagel·lats tenen greixos amb fòsfor i són els responsables de les anomenades capes de lluminositat del mar, ja que són capaços de produir llum quan s’oxiden aquests compostos.  Aquest fenomen rep el nom de bioluminescència (produït principalment per  la Noctiluca scintillans).

Els cocolitofòrids

Són un grup d’algues unicel·lulars flagel·lades que mesuren des de dècimes de micra fins a 40 µm. Abunden en les capes profundes de mars càlids i temperats, i a les capes  superficials de mars freds.

El seu cos està format per una cèl·lula envoltada per una closca que conté plaques de carbonat càlcic anomenades “coccòlits”. Aquestes plaques són generalment arrodonides, circulars o el·líptiques, i poden dur una perforació central o no. Dins la cèl·lula hi trobem dos cromatòfors de color groguenc, greixos de reserva, dos flagels llisos iguals, i entre ells, un apèndix anomenat haptonema que no està implicat en el moviment cel·lular. Presenten a la seva closca una ornamentació molt variada.

La majoria fan la fotosíntesi encara que alguns són capaços d’alimentar-se d’organismes més petits. Dintre dels cloroplasts tenen una taca ocular formada per petites esferes que serveix per captar la provinença de la llum.

El seu cicle vital alterna els moments haploides i diploides, i es reprodueix per bipartició.

EL ZOOPLÀNCTON

Són les espècies que s’alimenten per mitjà de la ingestió de molècules orgàniques, és a dir, són microorganismes heteròtrofs. Dins d’aquest grup es poden distingir organismes herbívors, que mengen fitoplàncton, organismes carnívors, i organismes omnívors. Alguns d’ells poden estar en simbiosi amb algues i uns altres són paràsits d’altres organismes.

En el zooplàncton trobem tant organismes amb reproducció asexual per bipartició com amb reproducció sexual, amb alternança de generacions. És molt important perquè forma, junt amb el fitoplàncton,  la base de la piràmide alimentària dels ecosistemes marins.

La majoria tenen una capacitat de locomoció nul·la, així que es desplacen gràcies als corrents d’aigua. Els que sí en tenen, realitzen moviments verticals segons el cicle solar, s’apropa a la superfície durant la nit i durant el dia s’allunya.

Quan s’alimenten de fitoplàncton disminueixen la capacitat de desenvolupament d’aquestes poblacions, eliminant els blooms (florides), millorant la qualitat d’aigua i estabilitzant l’estat d’aigües clares.

Molts organismes zooplanctònics viuen a la superfície de l’aigua i són de color blavós intens (per protegir-se dels rajos ultraviolats), d’altres que viuen a la zona crepuscular (per sota dels 500m) són de color vermell i com que només hi arriba llum blava, apareixen de color negre i resulten invisibles. Algunes formes postlarvàries igualen la intensitat de la llum que els envolta per mitjà de la reflectivitat de les escames. Una part de la llum que incideix a l’aigua és polaritzada. Alguns crustacis i cefalòpodes tenen un mecanisme visual per percebre la polarització i la utilitzen per orientar-se. Molts organismes són capaços de caçar visualment, i per això també han de protegir-se. Com a mecanisme de protecció molts utilitzen la transparència i les coloracions de camuflatge.

El zooplàncton està constituït per diversos tipus d’organismes. Els més importants són: foraminífers, cnidaris, radiolaris, rotífers, crustacis, larves de peixos i quetògnats.

Els foraminífers

Els foraminífers són protistes. Es caracteritzen perquè la seva cèl·lula està coberta per una closca composta principalment de carbonat de calci, que té perforacions per on l’organisme treu els pseudòpodes.

El seu protoplasma està diferenciat en un endoplasma i un ectoplasma del qual emergeixen pseudòpodes retràctils que l’organisme utilitza per a la locomoció, captura de preses i creació del seu esquelet.

L’esquelet està constituït per càmeres interconnectades per porus anomenats foràmens (foramina) que, a més, donen el nom al grup. L’interior de les càmeres es troba folrada per una substància orgànica semblant a la quitina. Aquest esquelet és el motiu que siguin susceptibles de fossilitzar amb relativa facilitat.

Generalment són bentònics i s’adhereixen a un substrat.

Són exclusivament marins, àmpliament distribuïts en els mars tropicals i subtropicals. Són molt diversos i posseeixen un extens rècord fòssil, molt útil en la paleontologia i l’oceanografia, doncs aporta dades del passat històric i geològic de la Terra.

El seu cicle reproductiu és dimòrfic, és a dir, alterna la reproducció asexual amb la sexual.

S’alimenta de petits organismes com diatomees i altres protozoaris. Quan moren, les seves closques es dipositen al fons marí. L’acumulació de grans quantitats pot indicar llocs de formació de mantells petrolífers.

Els cnidaris

Al plàncton hi pertanyen els cnidaris com les meduses petites i els sifonòfors. També les meduses grans són planctòniques però formen part del megaplàncton (que explicaré més endavant). Les meduses romanen en el plàncton durant tota la seva vida, per contra, els corals solament formen part del plàncton en la seva curta etapa larval, la plànula.

Els cnidaris són un grup que conté al voltant de 10.000 espècies d’animals relativament simples, que viuen exclusivament en ambients aquàtics, majoritàriament marins. El nom del grup té a veure amb una característica diagnòstica pròpia d’aquests animals, la presència d’unes cèl·lules urticants anomenades cnidocits, presents en els tentacles de tots els membres del grup i que és injectada quan es frega.

Són un grup antic, amb una llarga historia fòssil que es remunta, probablement, al voltant d’uns 600 milions d’anys enrere. Dins d’aquest grup es troben animals com els pòlips, les meduses o els corals.

Tenen simetria radial i el seu cos és en forma de sac amb tentacles i una àmplia cavitat interna anomenada celènteron o cavitat gastrovascular, que té una única obertura que funciona alhora com a boca i com a anus. Són els animals més simples que presenten cèl·lules nervioses i òrgans dels sentits.

Tenen dos tipus principals d’organització: el pòlip, que és fix, i la medusa, que és lliure.

La reproducció és sexual o asexual. Hi sol haver alternança de generacions entre una d’asexuada (tipus pòlip) i una altra de sexuada (tipus medusa), però hi pot haver pòlips ja sexuats i també meduses sense provenir d’un pòlip. Algunes espècies són capaces de tornar a l’estat d’immaduresa sexual quan són velles, rejovenint-se i fent que siguin potencialment immortals.

Els radiolaris

Són un grup de protozous ameboides que produeixen esquelets minerals, típicament amb una càpsula central que divideix la cèl·lula en seccions internes i externes, anomenades endoplasma i ectoplasma. Es troben com zooplàncton en l’oceà, i degut a la ràpida evolució de les seves espècies són importants com fòssils guia a partir del Cambrià.

Tenen molts pseudòpodes suportats per microtúbuls anomenats axopodis, que els ajuden en la flotació. El nucli cel·lular i la majoria dels altres orgànuls es troben en l’endoplasma, mentre que l’ectoplasma està ple de vacuoles i de gotes de lípids. Sovint contenen algues en simbiosi, les quals produeixen la majoria de l’energia que li cal a la cèl·lula.

Hi ha radiolaris amb esquelets de silici, amb esquelets fets de sulfat estròncic, i també que no tenen esquelet intern.

heliosphaera_pectinata_1187708322__534w

Els radiolaris al contrari dels foraminífers són més abundants en aigües fredes; encara que poden trobar-se en algunes platges de mars tropicals. Els seus esquelets, una vegada l’organisme mor, constitueixen un component important dels sediments en aigües profundes. S’alimenten majorment de diatomees i altres animals petits, per mitjà dels seus pseudòpodes.

Són organismes que viuen aïllats o en colònies i s’alimenten de flagel·lats, diatomees i petits crustacis vius.

Els rotífers

Els rotífers són una branca del zooplàncton constituïda per organismes amb simetria bilateral, de formes variables i de petites dimensions, la majoria microscòpics.

El nom es va posar en referència al seu aparell succionador, la corona, que recorda una corona reial. La corona està composta de cilis que, al moure’s, creen petits corrents que atreuen les partícules de l’entorn cap a ella. De la corona passen a una faringe i, d’aquesta, a l’aparell mastegador denominat màstax, on es trituren les partícules succionades, per a després ser digerides a l’estómac i finalment expulsats els residus per la cloaca. La corona també la utilitzen per a desplaçar-se per l’aigua, com una hèlice. En l’extrem oposat a la corona hi tenen un peu (generalment un parell) amb el qual poden aferrar-se al substrat.

Existeixen rotífers amb una cutícula relativament gruixuda i rígida que donen a l’animal una aparença capsular; uns altres són flexibles i d’aspecte i moviment vermiforme. Encara que la gran majoria de rotífers són pelàgics d’aigua dolça, alguns són sèssils i viuen en l’interior de tubs o càpsules gelatinoses, sobre algues, molses, líquens, fongs i en aigües salades. Poden viure també com paràsits.

El seu sistema nerviós és bàsicament un gangli cerebroide amb dos nervis ventrals; disposen d’òrgans tàctils (antenes) i quimioreceptors (palps i un o dos ocels centrals). Els manca l’aparell circulatori.

En la majoria d’espècies els mascles són escassos, de manera que la reproducció per partenogènesi és bastant comuna. A més existeix un marcat dimorfisme sexual ja que els mascles existents solen tenir l’aparell digestiu atrofiat, i la seva existència es redueix a la producció d’esperma. La vida d’una femella sol ser d’una o dues setmanes.

Algunes espècies són xerobionts, és a dir, els seus ous fertilitzats s’enquisten i creen formes de resistència capaces de sobreviure als períodes de sequera i dessecació en els quals l’hàbitat aquàtic desapareix per motius estacionals. Al ser rehidratats emergeixen ràpidament com organismes amb capacitat natatòria. Algunes espècies produeixen un derivat del sucreamb el qual creen una substància gelatinosa que ajuda a resistir la falta d’aigua ambiental.

Suporten variacions de temperatura d’entre 40C° i 272C°.

Els crustacis (planctònics)

El crustacis pertanyen al plàncton durant les seves fases larvàries ja que com són diminuts són arrossegats per les corrents marines, i són els organismes principals del zooplàncton.

En general tenen el cos dividit en cap, tòrax i abdomen però en algunes espècies hi pot haver unió dels dos primers en un cefalotòrax. Tenen dos parells d’antenes, i ulls compostos. La respiració la fan per difusió en el cos o brànquies, encara que les espècies més petites poden respirar a través de la pell. Tenen un exosquelet de quitina i altres proteïnes que sol ser dur a causa dels dipòsits que presenta i les incrustacions de sal.

Common Prawn (Leander serratus) newly hatched larva.

Poden tenir formes molt variades i estranyes a causa de la gran quantitat d’apèndixs que posseeixen. Al cap hi trobem els que ajuden a agafar i mastegar els aliments, com les mandíbules i les maxil·les; del tòrax en surt un nombre variable adaptats a la locomoció. Tots tenen un extrem acabat en pinça que l’utilitzen per agafar-se al terreny.

Per reproduir-se s’aparellen i realitzen la còpula dos individus de diferent sexe, però presenten la particularitat que en moltes espècies els espermatozoides són immòbils. Els ous fecundats són incubats pels progenitors fins que surten unes larves anomenades nauplis, que poden arribar a patir fins a tres processos de metamorfosi abans de convertir-se en individus adults.

Els crustacis planctònics es divideixen en diversos grups, els que més destaquen són: copèpodes, branquiòpodes, i ostràcodes.

Copèpodes; són crustacis de mida molt petita, generalment microscòpics, que es troben abundantment, tant en aigua dolça com salada, i inclouen més de 7.500 espècies, gairebé totes marines. Generalment, viuen en els primers 50m de profunditat, encara que també hi poden haver per sota dels 2.000m. Constitueixen una part molt important per a l’alimentació dels peixos. En quant a la seva alimentació són filtradors i es nodreixen de fitoplàncton. Poden ser paràsits.

Normalment són pàl·lids i transparents, però, també n’hi ha de color vermell, taronja, blau i negre. El seu cos està constituït per un tòrax i un abdomen. No estan recoberts per una closca i al final de l’abdomen tenen una cua en forma de forca, amb filaments plomosos. Tenen un sol ull, que és una evolució dels dos ulls fusionats, i les antenes principals, molt articulades, són molt més grans que les secundàries. Posseeixen 4 parells d’apèndixs toràcics que els serveixen per nedar i vestigis d’un cinquè parell. A més de les mandíbules i maxil·les, el primer parell d’apèndixs toràcics ha evolucionat fins a convertir-se en maxil·les secundàries. Les antenes i els altres apèndixs els utilitzen per desplaçar-se i per a la flotació.

Freshwater copepod (Cyclops) female with eggs.

Els copèpodes es reprodueixen sexualment. Durant la còpula el mascle subjecta la femella amb les seves antenes i transfereix els espermatozous en un receptacle anomenat espermatòfor. La femella fa la posta d’ous en un lloc aïllat i aquests eclosionen donant lloc a nauplis. En dues setmanes ja són adults.

Branquiòpodes; són una classe de crustacis generalment d’aigua dolça amb forma semblant a la d’una gamba petita. Es tracta d’un grup bastant heterogeni amb unes 900 espècies descobertes. N’hi ha algunes que es comercialitzen com aliment per aquaris, com l’artèmia i la daphnia.

La característica principal són els apèndixs posteriors a la regió cefàlica en forma de làmina; cadascun es divideix en diferents lòbuls i té una petita làmina branquial a la seva part externa. Una altra característica és la de nedar amb el dors cap avall, és a dir, amb el cos invertit. A més, empren els apèndixs, movent-los de darrere cap a endavant, per enviar un corrent d’aigua que conté les partícules microscòpiques de les quals s’alimenta l’animal cap a la boca.

artemia_salina_bh0184

El desenvolupament s’inicia amb una larva naupli, arribant a la forma adulta a través de diversos canvis.  Tot i així, en el grup dels cladòcers el desenvolupament és directe.

La seva reproducció alterna fases de partenogènesis amb etapes de reproducció sexual. En condicions favorables, la població es composa només de femelles que es reprodueixen a partir d’òvuls sense fecundar que donen lloc a noves femelles. En condicions desfavorables, originen mascles i femelles a partir dels quals s’originen ous de resistència.

Ostràcodes; Són petits crustacis amb una mida al voltant d’1 mm, però varien des de 0,2 mm a 30 mm. Es poden trobar en hàbitats força variats, tant en aigua dolça com en aigua salada.

El seu cos està aplanat a banda i banda, i estan protegits per una mena de closca bivalva de quitina o calci, que cobreix totes les parts toves de l’animal, donant-li l’aspecte d’una cloïssa. El lligament que uneix les closques tendeix a separar-les mentre que el múscul interior actua en el sentit contrari, per ajuntant-les. D’aquesta forma no es requereix un múscul addicional per a l’obertura de les valves, i així aconsegueixen una major eficiència i una menor despesa energètica.

Algunes de les espècies tenen una obertura en la part inferior, que està oberta encara que les valves estiguin tancades. Per aquesta obertura l’animal treu les antenes i les utilitza com a rems. Són animals de cos poc segmentat, normalment menys de vuit segments, i pocs apèndixs, que comprenen les antenes, dos apèndixs bucals i dos d’addicionals. El cap és la part més desenvolupada i ocupa gairebé la meitat del cos.

La seva reproducció pot ser sexual o partenogenètica. Els ostràcodes mascles tenen dos penis que corresponen a les dues obertures genitals que tenen les femelles. L’esperma del mascle és molt gros i pot tenir sis vegades la llargada del cos de l’ostràcode. L’aparellament normalment ocorre quan neden amb un gran nombre de femelles nedant per unir-se als mascles. Algunes espècies són parcial o totalment partenogenètiques.

En la majoria dels ostràcodes els ous es ponen directament dins l’aigua com a plàncton o s’enganxen a la vegetació o al substrat, però, en algunes espècies es ponen dins la seva closca i queden protegits. En néixer, ja tenen la closca formada i el seu desenvolupament sol ser directe.

Alguns tenen un òrgan lluminós on es produeixen productes químics luminescents. La majoria fan servir la bioluminescència com a defensa davant dels depredadors, i altres l’utilitzen per l’aparellament.

Larves de peixos

Les larves i els ous dels peixos pertanyen al plàncton, concretament a l’ictioplàncton, fins que aconsegueixen la grandària suficient en què deixen de ser desplaçats passivament en les aigües salades i comencen a moure’s de manera independent dels corrents.

image1

Quetògnats

Els quetògnats són un grup que inclou els cucs depredadors exclusivament marins. Se’n coneixen unes 121 espècies agrupades en 20 gèneres, però no presenten una diversitat gaire alta.

Són transparents i estan recoberts d’una cutícula. Tenen forma de torpede, amb el cos allargat i les estructures més opaques al cap. Mesuren entre 3 i 12 cm.

Presenten aletes i un parell d’espines quitinoses (de quitina) a cada costat del cap per a la caça, que guarden en una caputxa quan neden. Tenen un cap, un tronc i una cua diferenciats, són hermafrodites i s’han trobat espècies productores de neurotoxines per atrapar preses. Neden propulsant-se amb la cua i estabilitzant-se amb les aletes.

Tot i tenir una boca amb una o dues fileres de dents, ulls compostos i sistema nerviós, estan mancats d’aparell respiratori, circulatori o excretor. Transporten els materials per dins del cos per mitjà de cilis i l’excreció la duen a terme a través de la pell. S’alimenten d’altres aliments planctònics.

2 pensaments sobre “Classificació segons la seva nutrició

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s